Sempre ha estat una qüestió polèmica la determinació de les despeses que pot deduir-se un contribuent que desenvolupi una activitat professional i prova d’aquesta conflictivitat patent són les nombroses consultes que es plantegen a la Direcció General de Tributs, i els pronunciaments dels tribunals superiors de justícia , no sempre coincidents causa de l’enorme casuística que ens podem trobar en la pràctica.
Les despeses que més es qüestionen o que més problemes plantegen es refereixen a conceptes fronterers entre el que es podrien considerar despeses exigits per al desenvolupament de l’activitat econòmica i aquells que vénen a cobrir necessitats particulars, de manera que, en alguns casos, pot existir coincidència entre tots dos. Precisament entre aquests se situa la despesa per la compra del vehicle -via amortització del mateix- i altres despeses associades al mateix (combustible, reparacions, etc.), la deduïbilitat en l’IRPF està molt qüestionada.
Amb caràcter general, perquè les despeses siguin deduïbles en l’IRPF s’exigeix:
1. Que les despeses es trobin convenientment justificats.
2. Imputació temporal. Implica que la despesa s’imputi a la base imposable del període impositiu en què s’ha meritat (llevat de les excepcions establertes legalment).
3. Correlació amb els ingressos. Perquè sigui deduïble, la despesa ha d’estar vinculat a l’activitat econòmica i relacionat amb l’obtenció dels ingressos.
4. Que la despesa es trobi registrat a la comptabilitat o llibre registres del contribuent.
En relació amb els vehicles, tant la normativa aplicable com la interpretació que d’ella porta a terme l’Administració vénen sent bastant restrictives, ja que només s’admet la deducibilidad de la despesa quan es tracti de vehicles afectats a l’activitat econòmica del contribuent de manera “exclusiva”. És a dir, es requereix per a això que el vehicle només s’utilitzi per al desenvolupament de l’activitat, si es destina també a ús personal o per cobrir necessitats privades, la despesa no es considera deduïble. Això és així perquè es parteix del caràcter indivisible del bé i perquè la norma exclou, expressament, la possibilitat d’afectació parcial del mateix a l’activitat econòmica desenvolupada (excepte determinades excepcions com els vehicles destinats al transport de mercaderies o de persones, els dels agents comercials o els cotxes d’autoescola, en què s’admet l’ús personal dels mateixos en dies o hores inhàbils).
No obstant això, el criteri en l’IVA és diferent, ja que, tractant-se de vehicles afectes a l’activitat, encara que sigui parcialment, la normativa d’aquest impost estableix una presumpció d’afectació del cotxe a l’activitat econòmica del 50%, llevat que es demostri un percentatge d’afectació diferent. D’aquesta manera, com a regla general, l’IVA suportat en l’adquisició del vehicle, així com el corresponent a altres despeses relacionades amb el mateix, serà deduïble al 50%.
Doncs bé, el diferent tractament atorgat a aquestes despeses en un i altre impost és el que es denuncia en la majoria dels casos, ja que no sembla raonable que un mateix bé es consideri afecte a l’activitat econòmica en un impost i en l’altre no i, cada vegada són més veus les que s’alcen advocant per homogeneïtzar el tractament fiscal en els dos impostos.
Sobre aquest particular ha tingut ocasió de pronunciar-se, recentment, el Tribunal Suprem, en sentència de 13 de juny de 2019, en la qual es confirma la que fins ara venia sent la posició majoritària. Així, el Tribunal considera que el cotxe és un element patrimonial indivisible -i no divisible com pretenia el recurrent- i com a tal no és susceptible d’afectació parcial a l’activitat. Tampoc es pot exigir l’aplicació del règim de l’IVA a l’IRPF, ja que el principi d’estanqueïtat tributària justifica que la regulació en un i altre impost sigui diferent.
En definitiva, després de la sentència del Tribunal Suprem, el recomanable seria optar per la posició més conservadora tenint en compte el següent:
El vehicle es considera bé patrimonial indivisible i, com a tal, no admet afectació parcial a l’activitat. O s’afecta o no s’afecta però no s’admeten usos alternatius -llevat de les excepcions establertes en la norma).
Perquè la despesa sigui deduïble en l’IRPF el vehicle ha d’estar afecte exclusivament a l’activitat. Això implica que no pugui utilitzar-se per a ús personal, tot i que aquest ús tingui lloc fora de l’horari laboral o en dies o hores inhàbils.
Per tant, llevat que el contribuent pugui acreditar que el vehicle es fa servir, exclusivament, per al desenvolupament de l’activitat, no és aconsellable la seva deducció en l’IRPF.
