En un futur, quan es miri cap a la història del nostre temps, les hemeroteques reflectiran quelcom així: “A principis del segle XXI es va produir un canvi social molt important influenciat per … que va suposar …” Les dues incògnites estan a l’aire; el futur que s’està construint en aquest present serà molt diferent del passat més pròxim conegut, l’acceleració del canvi és exponencial i comença a fer-nos perdre orientació social, el nostre lloc en el món és més efímer, res no dura gaire. Del futur incert per definició hem passat a un present encara més incert on canvien els factors de joc.

La incertesa col·lectiva que representa la crisi actual ens ha de fer mirar cap a Europa com a lloc comú per tirar endavant, diferenciat de la resta del món, inclosa la resta d’Occident. El present és global i tecnològic, això marca tant la rapidesa del canvi com el que serà la nostra societat europea en els temps propers. Haurem d’aprendre a acceptar el major paper de les societats emergents com un agent més en joc tant en el camp econòmic com en el polític. Viure d’esquenes a la resta del món de forma individual no serà possible per als països europeus i menys per imposar una primacia d’arrel històrica. La nostra cultura i la nostra economia lluitaran per seguir influint en la història de la humanitat. Si no volem quedar-nos en el paper de museu mundial hem de fer l’aposta de la ciència avançada influïda pel bagatge cultural i humanista europeus, i també despertar del son dels satisfets.

Amb menys recursos naturals i uns costos productius més alts ens toca innovar amb marca Europa per ser més productius, també caldrà replantejar el pacte social actual. El nostre estat del benestar està en perill precisament perquè no és global i ha primat l’actitud passiva de la ciutadania. El rigor de l’economia capitalista ha de continuar sent temperat per instruments socials equilibradors però que no siguin desmotivadors per qui en porta les rendes, per tant que contemplin el nou marc competitiu global. Aquest nou estat del benestar ha d’introduir la protecció de l’entorn com a bé comú, la protecció ambiental no pot deixar-se en mans del mercat.

Però políticament Europa ha de fer l’esforç de superar l’excessiu pes dels governs centrals en favor d’un ens polític paneuropeu fort, anar cap a una democràcia menys estatal i més territorial. Amb tot, el primer pas més important ha de ser acabar d’una vegada la unió econòmica, encallada després de la introducció de l’euro amb una superburocràcia, amb un zel regulador extrem, a qui cal reconduir al seu rol de facilitadora.

No serem, si Europa no és. I Europa serà només si els seus ciutadans i territoris hi troben el seu marc de llibertat, progrés i protecció.

ANTONI BOU MIAS – ECONOMISTA
Article publicat a EL PUNT AVUI (31/01/2011)