La classe mitjana catalana viu per sobre del nivell de confortabilitat d’un rei de l’edat mitjana. No recordo la font d’aquesta curiosa afirmació que al seu moment em va colpir, però pot ser un bon punt de partida per reflexionar sobre la sensació actual de desànim generalitzat que ens aclapara.

Moltes vegades no valorem, ni recordem, el molt que tenim al nostre abast: llibertat, qualitat de vida, salut, cultura, expectativa de futur, béns comuns i personals… Només valorem el nostre ritme de despesa, no ja de béns i serveis bàsics sinó dels que en podríem dir diferenciadors o que socialment són exponents d’un cert estatus.

Aquesta subjectivització de la despesa ens porta a una segona reflexió: Hem entrat en una cursa sense fre en la qual no importa el que som sinó el que semblem. Sovint actuem només atenent el curt termini i moltes vegades acabem gastant per sobre de les nostres possibilitats. Economies que no tindrien problemes per tirar endavant estan fortament endeutades pel fort volum de despesa i per adquisicions fora de lloc. La conseqüència de tot això és que la persona que ho pateix viu inútilment ofegada i acaba entrant en una espiral de pèrdua d’autoestima. Una qüestió doblement preocupant, en tant que també es tradueix molt sovint en una davallada de l’estat d’ànim col·lectiu.

Cal reinventar-nos fent un doble treball, en primer lloc a nivell personal, per redescobrir com som i què ens interessa realment. Es pot ser feliç de moltes maneres, però esdevé imprescindible conèixer els nostres límits i plantejar-nos els reptes en funció d’ells. Una segona tasca consistirà a examinar les nostres necessitats bàsiques. Primer, assegurant-nos la supervivència, després actuant per créixer i, finalment, fer ús del possible excedent segons dicti la nostra personalitat, que pot ser més o menys capriciosa.

ANTONI BOU MIAS – ECONOMISTA
Article publicat a EL PUNT AVUI (16/09/2010)