L’article 18 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’Impost sobre Societats que regula les operacions vinculades, establint en primera instància que aquestes operacions s’han de valorar pel seu valor de mercat, entès com aquell que s’hauria acordat entre parts independents, respectant el principi de lliure competència.
En aquest sentit, per determinar el valor de mercat es regulen cinc mètodes, poden aplicar qualsevol d’ells indistintament, deixant per tant a elecció de les parts quin utilitzar segons es consideri més adequat per a la correcta valoració de l’operació.
Així tenim:
– Mètode del preu lliure comparable.
– Mètode del cost incrementat.
– Mètode del preu de revenda.
– Mètode de la distribució del resultat.
– Mètode del marge net operacional.
– Mètode del preu lliure comparable: En el mètode del preu lliure comparable es compara el preu del bé o servei en l’operació vinculada amb el preu del mateix bé o servei (o de característiques similars) en una operació entre parts independents en circumstàncies equiparables, si bé, com aquest aspecte és qüestionable, s’han de fer les correccions necessàries per tenir en compte les particularitats de l’operació vinculada.
Per poder aplicar aquest mètode, sens dubte el més emprat, cal que hi hagi un mercat ampli d’aquest tipus de bé o servei, amb preus accessibles o, almenys, que l’entitat realitzi aquestes mateixes operacions dins de la seva activitat empresarial amb altres parts no vinculades, de ser així, aquest mètode ens dóna la major aproximació possible al valor de mercat però pel mateix motiu no es pot utilitzar en béns i serveis que no siguin comparables com és el cas de productes molt concrets realitzats segons les especificacions del client.
– Mètode del cost incrementat: En aquest mètode s’afegeix al valor d’adquisició o cost de producció del bé o servei el marge habitual en operacions similars amb clients independents, o si aquesta operació no formés part de l’activitat habitual de l’empresa, el marge habitual del sector d’aquests productes o serveis.
Com es veu, requereix un major detall de càlcul que el mètode anterior en necessitat d’una comptabilitat completa de costos i per això serà més convenient per a activitats de fabricació, com la venda de productes semiacabats o per a les prestacions de serveis de suport a la gestió.
– Mètode del preu de revenda: En el mètode del preu de revenda es sostreu del preu de venda d’un bé o servei el marge que aplica el propi revenedor en operacions equiparables amb persones independents o, si no, el marge que altres entitats independents apliquen a operacions equiparables. Una vegada obtingut aquest marge, l’aplicarem a l’operació vinculada.
Si comparem aquest mètode amb l’anterior, sembla que es tracten de mètodes molt semblants, basats en els marges de benefici, però en partir un des de la perspectiva dels preus de compra i l’altre des de la comparabilitat dels preus de venda, la complexitat d’aquest últim és menor, recomanat sobretot per a activitats de comercialització.
– Mètode de la distribució del resultat: Quan les operacions vinculades es trobin altament interrelacionades i no sigui possible valorar-les de forma separada, és aconsellable utilitzar el mètode de la distribució del resultat. Així, s’assignarà a cada part vinculada que realitzi de manera conjunta una o diverses operacions la part del resultat comú derivat d’aquesta operació o operacions, en funció d’un criteri que reflecteixi adequadament les condicions que haurien subscrit persones o entitats independents en circumstàncies similars.
Aquest mètode, l’únic que no requereix d’informació externa, comporta dos càlculs diferents, tots molt complex, primer per a determinar el benefici total de l’operació i després per establir quina part del benefici correspon a cada un, per això aquest mètode només val la pena utilitzar-lo quan hi ha actius intangibles d’alt valor.
– Mètode del marge net operacional: El mètode del marge net operacional atribueix a les operacions realitzades amb una persona o entitat vinculada el resultat net, calculat sobre costos, vendes o la magnitud que resulti més adequada en funció de les característiques de les operacions similars realitzades entre parts independents.
De la seva definició es podria pensar que és més senzill i adequat utilitzar el mètode de cost incrementat o el mètode de preu de revenda segons el cas i segurament així sigui, però hi ha vegades que no es pot individualitzar els marges per a cada operació aïllada i amb aquest mètode trobarem un percentatge, determinat pel quocient entre la xifra de benefici i una magnitud que reflecteixi adequadament la relació entre ambdues parts (la xifra de vendes, els costos i el valor dels actius seran les més utilitzades), que ens permeti comparar amb tercers independents, sempre que es conegui el seu marge de beneficis.
La Llei de l’Impost de Societats preveu la possibilitat d’aplicar altres mètodes o tècniques de valoració quan no resulti possible utilitzar els anteriors, posant com única condició que respectin el principi de lliure competència, si bé els mètodes descrits gaudiran d’una major comprensió per part de l’Administració Tributària a l’hora d’admetre la valoració de les operacions a preu de mercat, sempre que la informació necessària per a la seva aplicació, recopilada tant dels estats interns de les parts vinculades com d’altres empreses independents, sigui fiable i adequada en termes de comparabilitat.
