Bou & Associats | Dignitat
Dignitat

Dignitat

El clam, ja a la baixa, dels indignats demostra que els nostres mecanismes socials són imperfectes. La visibilitat aconseguida amb les seves accions no és proporcional a la seva representativitat. La petició d’una democràcia real o de la solució a l’atur juvenil estan presents en molts d’altres col·lectius que lluiten per aconseguir-ho seguint les normes que entre tots hem assumit. Si seguim amb iniciatives fora de to i amb silencis conformistes convertirem el dia a dia democràtic en un diàleg de sords segrestat pels partits franquícia i pels aldarulls de carrer.

Un tal AJ Liebling va formular una llei que ve a dir: si un home de mentalitat adequadament complexa actua d’una manera prou perversa pot aconseguir tirar-se al carrer ell mateix d’una coça al cul. En això hi estem d’acord, respecte a la nostra classe política com a conjunt, tant els anomenats indignats com la gran part de la resta de ciutadans, tot i que a vegades la proximitat mitiga aquesta sensació. La diferència entre uns i altres rau en l’acció a emprendre dins la societat. La radicalitat dels indignats, front un pseudoconformisme general, i precisament gràcies a aquesta escletxa sobreviu el polític de torn. La radicalitat és entesa formalment com a lliure expressió del poble i no se’n fa cas, i la passivitat és atiada amb promeses en el moment d’un vot que és entès com a carta blanca per seguir igual un cicle més de temps.

El canvi de model de la societat que propugnin els indignats és assumible en democràcia com a l’aportació a un debat més ampli i transversal. El que els diria és que l’objectiu no és el seu canvi concret sinó que és el debat que genera amb tots els altres agents, fins i tot els que opinen el contrari. A la gran majoria de ciutadans, els resignats, els aconsellaria que activessin, a tots nivells, els mecanismes democràtics per fer regenerar el to de la nostra societat. Als polítics cal exigir-los responsabilitats directes pel seu fer o no fer, que no ens tractin només com a votants de partits franquícia.

Reinventar-se és un exercici de supervivència que caldria utilitzar més sovint, però sense perdre de vista que la ciutadania no és gratuïta, que els drets comporten obligacions.

Només sota aquesta premissa podrem aconseguir una societat digna.

ANTONI BOU MIAS – ECONOMISTA
  Article publicat a EL PUNT AVUI (05/07/2011)