Bou & Associats | Trons en joc
Trons en joc

Trons en joc

Una plàcida caminada pel passeig Arqueològic, sota la imponent mola del conjunt catedralici i a vista d’ocell de Sant Pere de Galligants i la plaça dels Jurats, ens farà percebre la màgia de les pedres de Girona. Aquestes tenen quelcom inspirador, fins al punt que des de la seva lítica talaia semblen infondre a la ciutat energies que la distingeixen i perfilen com un espai diferent. Tot i l’ocasional so de campanes tocant a sagrat i a antigor, un lleuger zumzeig de fons ens advertirà de l’activitat dels seus ciutadans i les contrades que tenim a tocar. I encara més enllà, un paradís on mar, pla i muntanya conformen un entorn espectacular que equilibra natura i història, un punt estratègic del corredor mediterrani i un lloc d’acollida com pocs.

La gent gironina, ancestralment perifèrica dels poders polítics de tot ordre, s’ha fet a si mateixa, no espera pràcticament res dels que manen, i és que encara ho espatllarien tot. La vigoria de la ciutat i el seu entorn és fruit de la desídia d’uns i de la tossudesa local, fet que ha permès passar de la Girona grisa i negra a l’actual, que podríem simbolitzar amb les acolorides cases de l’Onyar.

Girona era una marca local amb regust provincià que s’ha guanyat un petit lloc al món global, és una combinació de gent i territori que configura quelcom més que un destí turístic agradable, un lloc d’amable sojorn o una amable peculiaritat dins la mediocritat general. A risc de caure en l’oblit, hi ha clars impulsors d’aquesta metamorfosi: una societat civil activada amb la democràcia, un poder local renovador, un teixit empresarial arrelat, la recuperació de la Universitat, la irrupció als primers llocs d’àmbits dispars com ara els de la política, la gastronomia, el turisme, l’esport o la seva major projecció als mitjans de comunicació i audiovisuals.

L’escrit fins ara pot pecar de chauvinisme, com he llegit a la premsa barcelonina parlant de cert tarannà orgullós dels gironins. Potser és una reacció a un possible xavisme centralista barceloní. Però no vull obrir aquest meló, ans el contrari. Les bones relacions entre Barcelona i Girona són indispensables, complementàries i sinèrgiques, i cal seguir per aquest camí. M’importen poc aquestes rivalitats, solen ser argument per a mediocritats, a la Catalunya volguda tothom hi té el seu encaix.

Girona no pot contagiar-se del virus de l’èxit i la fama, dins els rànquings tindrà oscil·lacions, el més greu seria perdre personalitat per agradar. Cal seguir un model smart però amb un toc de calidesa diferencial que conjugui espai, idiosincràsia, tecnologia i talent. Tampoc es tracta de reinventar-se cada dia. Els fonaments i valors els tenim, però caldrà visualitzar el lloc des d’on les noves forces de la ciutat donen suport a les antigues: la Devesa?, el Parc Tecnològic?… De moment no està prou clar.

Les campanes seguiran tocant entre les antigues pedres i també l’esforç dels gironins continuarà persistint, el territori s’ho val!

ANTONI BOU MIAS – ECONOMISTA
  Article publicat a EL PUNT AVUI (13/11/2018)