Sí. La nacionalitat espanyola o la residència a Espanya no són requisits exigits a la normativa mercantil espanyola per a l’administració de les societats constituïdes a Espanya i tampoc hi ha cap supòsit que prohibeixi aquesta possibilitat, si bé és normal que hi hagi dubtes sobre aquesta qüestió en tractar-se de circumstàncies poc freqüents almenys a les petites i mitjanes empreses, no així a les grans corporacions on és habitual que l’administrador de la sucursal espanyola sigui una persona física de la mateixa nacionalitat que l’empresa matriu estrangera.

En primer lloc, els requisits subjectius dels administradors societaris s’estableixen a l’article 212 del text refós de la Llei de Societats de Capital, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, on únicament s’estableix que podran ser persones físiques o jurídiques i només se li podrà exigir la condició de soci si així ho disposen expressament els estatuts de la societat.

Per la seva banda, l’article 213 de la mateixa norma fixa les prohibicions per al càrrec d’administrador sense que res no estipuli respecte de la seva nacionalitat o residència.

1. No poden ser administradors els menors d’edat no emancipats, els judicialment incapacitats, les persones inhabilitades d’acord amb la Llei Concursal mentre no hagi conclòs el període d’inhabilitació fixat a la sentència de qualificació del concurs i els condemnats per delictes contra la llibertat, contra el patrimoni o contra l’ordre socioeconòmic, contra la seguretat col·lectiva, contra l’Administració de Justícia o per qualsevol classe de falsedat, així com aquells que per raó del seu càrrec no puguin exercir el comerç.
2. Tampoc no poden ser administradors els funcionaris al servei de l’Administració pública amb funcions a càrrec seu que es relacionin amb les activitats pròpies de les societats de què es tracti, els jutges o magistrats i les altres persones afectades per una incompatibilitat legal.

Arribats a aquest punt, el mateix Reglament del Registre Mercantil, aprovat pel Reial decret 1784/1996, de 19 de juliol, reafirma aquesta possibilitat quan a l’hora de fer constar la identitat d’una persona física a l’article 38 disposa d’un punt específic per al cas de tractar-se d’estrangers, que la Direcció General dels Registres i del Notariat (DGRN), actual Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, va interpretar en la seva resolució de 18 de gener de 2012 sobre la necessitat de disposar de número d’identitat estranger (NIE):

Quant al defecte relatiu a l’acreditació de la vigència del N.I.E., aquest no té tota justificació atès que el N.I.E. no caduca ni varia mentre no es produeixi una alteració en la situació personal de l’afectat. Per això, tot i que l’article 38.1.6 del Reglament del Registre Mercantil diu: «Tractant-se d’estrangers, s’expressarà el número d’identificació d’estrangers, el del passaport, el de la targeta de residència o de qualsevol altre document legal d’identificació , amb declaració d’estar vigents», el darrer incís s’ha d’entendre referit a la vigència del document d’identificació emprat si escau i no del N.I.E. A més, tal com resulta de la conjunció «o» emprada per la norma esmentada, la constància del N.I.E. és suficient per a la inscripció registral, sense que calgui reflectir cap dels altres documents d’identificació previstos a la norma. Doncs bé, a l’escriptura objecte de qualificació consta no només el N.I.E. sinó també el número de Passaport del conseller nomenat sent la constància d’aquesta última dada innecessària, segons el que s’ha exposat, i per tant irrellevant el no haver-se fet constar la vigència del Passaport a qüestió.

Des del punt de vista fiscal, l’article 18 del Reglament General de les actuacions i els procediments de gestió i inspecció tributària i de desenvolupament de les normes comunes dels procediments d’aplicació dels tributs, aprovat pel Reial decret 1065/2007, estableix l’obligació de tenir un número d’identificació fiscal a totes les persones físiques i jurídiques per a les seves relacions de naturalesa o amb transcendència tributària, per indicar a continuació a l’article 20 que per a les persones que no tinguin nacionalitat espanyola, com és el cas que ens ocupa, el número d’identificació fiscal serà el número d’identitat d’estranger o NIE.

En aquest sentit, també es va pronunciar la Direcció General de Tributs a la seva consulta V0378-18 de 14 de febrer de 2018 sobre la necessitat d’establir un representant fiscal en cas d’administrador no resident a Espanya, establint que només és obligatori en cas d’establiments permanents d’entitats no residents, per la qual cosa no cal nomenar un representant fiscal amb domicili en territori espanyol quan la societat sí que és resident a Espanya en haver-se constituït conforme a les lleis espanyoles i/o tenir en territori espanyol el seu domicili social o la seu de direcció efectiva, amb independència del lloc de residència del seu administrador societari.

Problemes davant la Seguretat Social:
Tota societat mercantil necessita tenir una persona física d’alta a la Seguretat Social per actuar com el seu representant davant aquest organisme.

Normalment aquest fet es realitza a través del propi administrador, que també estarà obligat a donar-se d’alta al règim especial de treballadors autònoms de la Seguretat Social (RETA) quan el càrrec d’administrador sigui remunerat o quan no sent-ho es tracti d’un soci amb una participació d’almenys el 25% del capital social si exerceix funcions de direcció o igual o superior a la tercera part si no duu a terme aquestes funcions.

No obstant això, per això és requisit ser resident a Espanya, i no és vàlid només disposar de NIE, per la qual cosa si no és possible donar d’alta al RETA a l’administrador estranger per aquest motiu caldrà apoderar un dels treballadors de la societat perquè actuï com a representant de l’empresa davant de la Seguretat Social com a mínim, mitjançant poder notarial de representació plena.