La recent sentència de l’Audiència Nacional (AN) de 16 de febrer de 2022, rec. 703/2018, resol aquesta qüestió.

La disjuntiva es planteja en un cas en què, molt resumidament, a les Juntes generals realitzades durant tres exercicis consecutius (2011, 2012 i 2013) s’aproven les retribucions dels membres del Consell d’Administració, adoptant-se els acords contra la voluntat dels socis minoritaris.

Els acords adoptats en l’exercici 2011 van ser impugnats sent el desenllaç, encara que per satisfacció extraprocessal, la nul·litat dels mateixos.

En aquesta tessitura, es planteja l’AN la deduïbilitat de la despesa a l’Impost sobre Societats, de les quantitats satisfetes en concepte de retribució d’administradors. Tingueu en compte que l’AEAT tan sols qüestiona la deduïbilitat de les partides retributives que es consideren nul·les, ja que no es qüestiona la deduïbilitat de la part d’aquestes retribucions que no es consideren nul·les, ja que s’admet que no estem davant una liberalitat.

Comença la sala afirmant que, “quan se sosté que l’acord de retribució dels administradors és nul, allò que ha de fer la societat que ha procedit a la retribució, en aplicació de l’article 1303 del CC és reclamar a l’administrador la restitució del que ha percebut, el que no pot pretendre és no exercitar les accions de restitució que té contra l’administrador i que la Inspecció consideri que estem davant d’una despesa deduïble.”

Segons l’Audiència Nacional, no és incoherent la manera d’actuar de l’Administració, que no deixa deduir com a despesa una retribució que considera nul·la, considerant-la, però, ingrés a la persona física, ja que no es nega que s’hagi percebut. Aquesta manera de procedir no és contrari als principis de bona fe i confiança legítima.

No obstant això, l’Audiència Nacional atorga un tractament diferent a les retribucions acordades l’exercici 2011 i a les acordades el 2012 i el 2013. Vegem a continuació en què les diferencia.

En relació amb la retribució dels administradors corresponents a l’exercici 2011, s’ha de confirmar el criteri de l’AEAT i considerar la despesa no deduïble pels motius següents:

• Encara que la nul·litat no va ser declarada en sentit estricte per l’òrgan judicial, ja que la sentència de primera instància va fallar que l’acord no era contrari a dret, la veritat és que aquesta decisió va ser recorreguda en apel·lació, encara que l’Audiència Provincial, però aquesta última no va arribar a pronunciar-se per arribar a una solució extrajudicial.
• La recurrent no ha aportat, malgrat haver estat requerida, la documentació on es va plasmar l’acord.
• Per això es pot concloure que la transacció acordada va suposar deixar sense efectes la retribució dels administradors corresponent a l’exercici 2011.
• L’Administració pot apreciar, per la via de la prejudicialitat i als mers efectes fiscals, la nul·litat de l’acord adoptat a la junta general d’accionistes.

Ara bé, en relació amb les retribucions d’administradors acordades a l’exercici 2012 i 2013 la conclusió a què s’arriba és molt diferent. En opinió de l’AN, com que no s’han impugnat els acords que van acordar aquestes retribucions, l’Administració no pot declarar-ne la nul·litat substituint la inactivitat dels accionistes que es van poder veure afectats. Per tant, no constant aquesta impugnació, la possible il·legalitat dels acords de 2012 i 2013 i, per tant, les retribucions en ells acordades, quedaria convalidada o esmenada, per la qual cosa s’ha d’entendre que la despesa sí que és deduïble a l’Impost sobre Societats.