Fins ara tributaven com a guany patrimonial
El Tribunal Suprem declara que els interessos de demora abonats per l’Agència Tributària a l’efectuar una devolució d’ingressos indeguts no estan subjectes a l’IRPF, ja que quan es tornen al contribuent uns interessos suportats pel mateix indegudament, compensant, no hi ha un guany patrimonial, sinó que es produeix un reequilibri, anul·lant la pèrdua abans soferta. S’emet vot particular contrari.
La qüestió objecte de recurs consisteix a determinar si els interessos de demora abonats per l’Agència Tributària a l’efectuar una devolució d’ingressos indeguts, malgrat la seva naturalesa indemnitzatòria, es troben subjectes i no exempts de l’Impost sobre la Renda, constituint un guany patrimonial que procedirà a integrar-se a la base imposable de l’estalvi o, per contra, ha de ser un altre el seu tractament fiscal, atenent que, pel seu caràcter indemnitzatori, persegueixen compensar o reparar el perjudici causat com a conseqüència del pagament d’una quantitat que mai va haver de ser desemborsada pel contribuent.
Al·lega l’Advocat de l’Estat en el seu recurs que, si els interessos de demora tenen caràcter indemnitzatori, és clar que no constitueixen rendiments de capital mobiliari, ni tampoc d’activitats econòmiques. En canvi, si el concepte de guany patrimonial, pel que segons la LIRPF s’ha de tributar, es determina per exclusió, la condició dels interessos de demora, resultarà precisament de la improcedència de qualificar-los com un altre tipus de rendiments i, en conseqüència, els interessos de demora han de tributar com guanys patrimonials de l’article 33.1 LIRPF.
Resol el TS el recurs de cassació en la seva sentència de 3 de desembre de 2020, en la qual comparteix el raonament de la sentència impugnada, que es basa en el diferent tractament que es dona als interessos de demora quan es denega la seva deducció per als suportats pel contribuent, per no obtenir avantatges d’una actuació derivada de l’incompliment de les seves obligacions fiscals, i quan es reconeix el caràcter d’indeguts dels ingressos s’entuïen que l’abonament dels interessos de demora estan subjectes i no exempts.
No obstant això, no reconeix una exempció tributària no prevista a la llei, com fa la sentència recorreguda, ja que entén que s’està davant d’un supòsit de subjecció i no d’exempció, havent de considerar els interessos de demora com un supòsit de no subjecció, això és, que si estem davant un guany patrimonial, i és evident que, quan es tornen al contribuent uns interessos suportats pel mateix indegudament, compensant, no existeix tal guany patrimonial, sinó que es produeix un reequilibri, anul·lant la pèrdua abans soferta.
Per tant, assenyala el Tribunal, que no té sentit negar el caràcter deduïble dels interessos suportats pel contribuent, i entendre com a subjectes i no exempts els interessos annexos a la devolució d’ingressos indeguts. Si, com admet la recurrent seguint la jurisprudència d’aquesta Sala, els interessos de demora tenen una finalitat compensatòria, de considerar-los subjectes a aquesta finalitat quedaria frustrada.
