You are currently viewing El règim jurídic de la responsabilitat patrimonial de l’Estat Legislador incompleix el Dret de la Unió

El règim jurídic de la responsabilitat patrimonial de l’Estat Legislador incompleix el Dret de la Unió

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (d’ara endavant TJUE) de 28 de juny de 2022, dictada en l’assumpte C-278/20 -Comissió contra el Regne d’Espanya-, declara que la normativa interna que regula el règim de responsabilitat patrimonial de l’Estat Legislador és contrària al Dret Comunitari per vulnerar el principi d’efectivitat.

Recordem que, amb l’aprovació de les lleis 39/2015, el Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques i 40/2015, de Règim Jurídic del Sector Públic, es va modificar el règim jurídic de la responsabilitat patrimonial de l’Estat Legislador, establint-se una sèrie de requisits que van fer que la reparació dels danys causats als particulars per normativa contrària al Dret Comunitari fos excessivament difícil. D’aquesta manera, es va establir el dret dels particulars a ser indemnitzat pels danys causats per normativa declarada contrària del Dret de la Unió Europea amb els requisits següents:

  • Que hi hagi una sentència que declari el caràcter de norma contrària al Dret de la Unió.
  • Que la reclamació s’interposi en el termini d’un any des de la publicació al DOUE de la STJUE.
  • Només són indemnitzables els danys soferts en els 5 anys anteriors a la publicació de la sentència.
  • Que el particular hagi obtingut, en qualsevol instància, sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el dany, sempre que s’hagués al·legat la infracció del Dret de la Unió Europea posteriorment declarada.

Així mateix, s’han de complir els requisits següents:

  • La norma ha de tenir com a objecte conferir drets als particulars.
  • L’incompliment ha d’estar prou caracteritzat.
  • Hi ha d’haver una relació de causalitat directa entre l’incompliment de l’obligació imposada a l’Administració responsable pel Dret de la Unió Europea i el dany patit pels particulars.

Doncs bé, davant les denúncies rebudes per diversos particulars, la Comissió Europea va iniciar un procediment d’infracció contra Espanya al·legant la vulneració dels principis d’equivalència i d’efectivitat. Procediment que finalitza amb la sentència dictada recentment.

Segons el TJUE, Espanya ha incomplert les obligacions que l’incumbeixen en virtut del principi d’efectivitat, però el principi d’equivalència no es considera infringit.

El principi d’efectivitat es considera vulnerat en adoptar i mantenir en vigor les disposicions impugnades, en la mesura que aquestes sotmeten la indemnització dels danys ocasionats als particulars pel legislador espanyol com a conseqüència de la infracció del Dret de la Unió als requisits anteriorment esmentats.

A aquests efectes, el Tribunal assenyala el següent:

La reparació del dany causat per un Estat membre com a conseqüència d’una infracció del Dret de la Unió no pot estar subordinada, en tot cas, al requisit que el Tribunal de Justícia hagi dictat amb caràcter previ una sentència que declari l’incompliment del Dret de la Unió per part de l’Estat membre que hagi originat el dany.

– L’exigència d’haver obtingut, en qualsevol instància, una sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el dany, sense establir-ne cap excepció, també és contrària al principi d’efectivitat. El TJUE entén que el Dret de la Unió no s’oposa a l’aplicació d’una norma nacional que estableix que un particular no pot obtenir la reparació d’un perjudici que no ha evitat exercitar una acció judicial, però això només és possible sempre que el exercici d’aquesta acció judicial no ocasioni dificultats excessives al perjudicat o quan es pugui exigir raonablement a aquest exercici. És a dir, no es pot exigir aquest requisit en supòsits en què no hi ha una actuació administrativa que el particular pugui impugnar.

– Tampoc és vàlid el requisit del termini de prescripció d’un any des de la publicació al DOUE de la sentència del Tribunal de Justícia que declari el caràcter contrari al Dret de la Unió de la norma amb rang de llei aplicada, sense abastar aquells supòsits en els que no existeixi aquesta sentència.

– Quant al requisit que només són indemnitzables els danys produïts en els cinc anys anteriors a la data de publicació d’una sentència, considera el Tribunal que posa traves que els particulars perjudicats puguin, en tots els casos, obtenir una reparació adequada de el seu perjudici.

En vista d’aquest pronunciament, és evident que Espanya ha d’adaptar la seva normativa interna al que disposa la sentència el més aviat possible. En aquest sentit, cal ressaltar que, encara que la sentència del TJUE només es refereix a la regulació del règim intern de la responsabilitat patrimonial de l’Estat Legislador per aprovació de normativa contrària al Dret Comunitari, per la qual cosa, en principi, no es pot estendre a altres suposats, alguns dels requisits que el Tribunal considera inadequats també s’exigeixen per a la responsabilitat patrimonial per vulneració de la Constitució, per la qual cosa, no seria estrany que el Legislador, a l’hora de reformar aquest règim, modifiqués també l’altre. Caldrà estar atent els propers mesos per veure com es duu a terme aquesta reforma.

Finalment, i pel que fa a l’aplicació pràctica d’aquesta sentència, cal tenir en compte que, recentment, ha estat declarada contrària al dret de la Unió la normativa reguladora de la declaració informativa de béns i drets a l’estranger- Model 720- , per la qual cosa convé analitzar-ne la possible aplicació. Qüestió que caldrà examinar tenint en compte les circumstàncies concretes de cada cas.