Una recent sentència del Tribunal Suprem, de 13 de desembre de 2022, rec. 404/2021, torna a insistir negant la possibilitat de declarar responsables solidaris als menors quan se’ls pretén considerar causants o col·laboradors en l’ocultació de béns del deutor principal per impedir el cobrament del deute per part de l’AEAT.

En el cas plantejat, l’any 2019 els òrgans de recaptació de l’AEAT van declarar responsable tributari solidari a una menor pels deutes contrets pel seu pare, basant-se en l’article 42.2.a) de la LGT, tenint en compte que el seu progenitor va ser declarat també responsable tributari com a conseqüència d’un deute d’IVA en tenir el càrrec d’administrador de la societat mercantil deutora. L’any 2010, abans que fos declarat responsable, el progenitor va donar un immoble a la filla i la mare va transferir certes quantitats de diners al compte corrent.

Després d’impugnar les successives actuacions de l’AEAT, la qüestió arriba fins al Tribunal Superior de Justícia, que va considerar correcta la manera com l’AEAT havia actuat. Al seu entendre, la menor ha d’assumir les conseqüències de la seva representació pel seu progenitor, ja que el contrari suposaria l’absoluta impossibilitat de dur a terme derivacions de responsabilitat tributària solidària davant de menors i, com a conseqüència, la impunitat dels deutors amb fills menors de edat.

Utilitza en la seva fonamentació sentències de la sala contenciosa administrativa de l’Audiència Nacional que al seu torn van ser argumentades per l’advocacia de l’Estat en el procediment i en què es confirma l’acció de derivació de responsabilitat solidària.

Doncs bé, el Tribunal Suprem, que es va pronunciar sobre aquesta qüestió per primera vegada en la sentència de 25 de març de 2021, ho torna a fer ara utilitzant els mateixos arguments, l’eix central dels quals es fonamenta en la diferenciació entre la capacitat jurídica i la capacitat d’obrar d’un menor i les seves implicacions en una responsabilitat subjectiva com l’exigida a l’article 42.2. a) LGT.

El Tribunal Suprem dictamina com a doctrina jurisprudencial la següent:

• No es pot exigir la responsabilitat solidària de l’article 42.2.a) LGT a un menor d’edat, en cap cas, en la mesura que l’actuació que se li imputa i per la qual se’l responsabilitza és la de ser causant o col·laborador a la ocultació o transmissió de béns o drets de l’obligat al pagament amb la finalitat d’impedir l’actuació de l’Administració Tributària, com a pressupost determinant de la responsabilitat solidària, ja que el precepte comprèn activitats, conductes i intencions doloses de les quals el menor sempre és inimputable i, per això, deriva la seva immunitat a les sancions.
  Per tant, a criteri de l’Alt Tribunal no es pot traslladar o estendre la responsabilitat tributària a un menor quan el negoci jurídic en virtut del qual es pretén ocultar o transmetre l’ha conclòs el seu representant legal.

• El dol o intenció jurisprudencialment exigibles que sustenten la posició de causant o col·laborador en l’ocultació o transmissió en aquesta modalitat de derivació de responsabilitat tributària no poden ser atribuïts a qui, pel fet de ser menor, és legalment inimputable, manca de capacitat d’obrar i, per tant, de concloure per pròpia voluntat negocis jurídics sense perjudici de la titularitat que ostenta de drets i obligacions.

Al nostre parer, el Tribunal Suprem, en aquestes sentències, pretén posar de manifest d’una manera clara, que la derivació de responsabilitat de l’article 42.2.a) LGT exigeix ​​la necessària acreditació o prova que la intenció del causant o, si escau, col·laborador en aquestes operacions o transmissions dels béns, es realitzen a fi d’evitar la trava o l’embargament dels mateixos per part de l’Administració Tributària per rescabalar-ne el deute tributari pendent del deutor principal. És a dir, el que realitza la transmissió o col·labora ha de ser perfectament conscient que amb la forma d’actuació està impedint la finalitat anteriorment referenciada de l’Administració Tributària.

Traslladat això als casos de menors, no cal que responguin solidàriament, en la mesura que aquests supòsits de derivació de responsabilitat són considerats per la jurisprudència del Tribunal Suprem com una norma sancionadora especial, cosa que implica, que si no hi ha dol no hi ha responsabilitat. El concepte de dol o culpabilitat són aliens a un menor inimputable per no tenir capacitat d’obrar.

En aquestes sentències el Tribunal Suprem fa un tomb radical a la doctrina que s’estava consolidant en les sentències de l’Audiència Nacional, el criteri de les quals era radicalment oposat al mantingut ara per l’Alt Tribunal. Amb això es pretén que l’Administració Tributària no utilitzi els supòsits de derivació de responsabilitat tributària de manera extensiva, com està passant a la pràctica, tenint com a fi últim la recaptació. L’Administració té altres mitjans al seu abast, també processals, per fer front a aquest tipus d’operacions, si escau, es detectés algun tipus de possible intenció defraudatòria en operacions realitzades a un menor.