Avui ja coneixem el contingut del projecte d’una constitució catalana, la redacció definitiva de la qual, però, serà fruit del Parlament constituent, que elegirem, i serà la gran oportunitat de començar a bastir el país que volem. El seu contingut serà determinant per la convivència i per definir el tipus de país que desitgem. Serà l’eina per la qual els catalans, en una futura república, podrem dir quins valors considerem essencials en el nostre dia a dia i quines institucions ens han de regir en el nostre debat polític i administratiu. El repte, per tant, és majúscul i fascinant.
La independència de Catalunya sols té sentit per aconseguir un país on es visqui millor i, per fer-ho, en el moment en què es pugui fer el procés constituent hem de recollir allò que els catalans considerem essencial per a la nostra convivència. Suposo que aquests anhels no difereixen gaire del que volen els nostres veïns europeus, però nosaltres ara tindrem la sort i l’oportunitat única de poder-los recollir en un text jurídic.
Un text constitucional ha de recollir els principis de què una societat es vol dotar, valors calents i valors freds. Aquesta distinció no és meva, sinó del jurista i filòsof italià Norberto Bobbio. Quan parlem de valors calents són, per exemple, principis com el dret a la vida, la no-aplicació de la tortura, la llibertat i la seguretat de les persones, la inviolabilitat de domicili, la llibertat d’expressió, etc. drets, molts d’ells, nascuts d’una tradició liberal i inherents a les persones, però la societat va anar ampliant aquests valors incloent-ne d’altres que avui són essencials, com el dret a l’educació, a la sanitat, a l’associació, manifestació, etc., drets d’un caràcter més social. Ara hi ha col·lectius de ciutadans que volen anar incloent altres valors dins el llistat, que consideren que han de passar de ser meres declaracions de voluntat a ser drets clars i substantius, pensem en drets com l’habitatge, el treball, assegurar l’estat del benestar, etc. No sé quins d’aquests nous valors s’han d’incloure en un text constitucional, però és evident que aquest és el gran debat que se’ns pot obrir com a societat, i el gran repte que tindran els constituents del Parlament de Catalunya. Però aquesta oportunitat pot ser un foc d’encenalls si no es recullen principis com els d’imperi de la democràcia, legalitat, divisió de poders, definició de les institucions legislatives, executives i judicials, i normes de solució dels conflictes entre institucions, recull de la iniciativa popular legislativa i altres que han de fer l’arquitectura del sistema que són els valors freds, que no ens apassionen tant però que asseguren l’exercici dels altres.
Suposo que aquells que hagin de plantejar-se aquestes qüestions tindran molts camins i models a seguir, afortunadament la història i el dret en donen molts exemples, però –i és la meva opinió– s’ha d’intentar evitar una constitució codi, una constitució que vulgui regular tots els aspectes de manera exhaustiva, quasi reglamentària. En posem d’exemple el fallit intent d’una constitució europea, amb aquest tipus de norma encotillaríem el valor principal que és la democràcia. La constitució ha de permetre que la societat es vagi dotant d’inquietuds i que les solucioni d’acord amb els seus valors, que evolucionen. Ha de ser un text àgil i, malgrat que ha de tenir una voluntat de perdurar, ha de ser esmenable mitjançant processos extraordinaris, reforçats, però no impossibles. També crec que per evitar la caducitat d’un text constitucional, el seu desenvolupament s’ha de deixar en mans del legislador mitjançant un paquet de lleis polítiques que demanin consens important per la seva aprovació i modificació, però possibles, i en aquest sentit hem de recordar l’afortunada pluralitat política catalana.
Quan estudiava es va presentar la Constitució espanyola del 1978 com un text ampli que permetia una aplicació diversa segons les diferents sensibilitats polítiques. La realitat ha estat que, 30 anys després, la seva interpretació no és tan àmplia i, emparant-se amb la seva literalitat i hermenèutica, s’ha permès defraudar les aspiracions democràtiques de part de la població, en aquest cas, dels catalans.
Sigui com sigui, sembla que hem iniciat el camí per aquesta gran oportunitat de dotar-nos d’una constitució que serveixi per coses ben simples: que els catalans visquem millor, i fer-ho amb llibertat i seguretat.
JOAN BOU MIAS – ADVOCAT
Article publicat a EL PUNT AVUI (02/02/2015)
