La sentència del Tribunal Suprem 1091/2023 de 24 juliol 2023, Rec. 515/2022, s’ha pronunciat sobre el tractament fiscal dels interessos de demora tributaris pagats pel contribuent per determinar el rendiment net de l’activitat a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), determinant que s’han de considerar despeses deduïbles de l’activitat.

Tot i que el supòsit de fet previst en aquesta sentència parteix de l’aplicació de la norma foral basca, la conclusió assolida pel Tribunal és extrapolable a territori comú, atesa la identitat substantiva d’ambdues regulacions.

A aquesta conclusió arriba el TS partint de la doctrina asseguda per ell mateix respecte a la deduïbilitat dels interessos de demora a l’IS, aplicable a l’IRPF, en el cas que el contribuent desenvolupi una activitat econòmica.

Com tots recordaran, el Tribunal Suprem, en sentència de 8 de febrer de 2021 (i posteriors) va posar fi a la controvèrsia al voltant de la consideració com a despesa deduïble de l’IS dels interessos de demora tributaris i va considerar que tant els interessos de demora continguts a les liquidacions administratives derivats d’un procediment de comprovació, com els interessos suspensius, tenen la consideració de despesa deduïble en aquest impost.

En aquest sentit, la sentència resumeix, de forma molt didàctica, els raonaments que, al seu dia, van conduir la Sala a assolir la seva decisió en els següents:

i) La base imposable de l’Impost es determina a partir del resultat comptable, que és corregit en determinats supòsits per la norma fiscal per mesurar la capacitat econòmica del subjecte passiu. A aquests efectes, cal tenir present el que disposa l’article 14 del TRLIS on es recullen les despeses no deduïbles.

ii) Els interessos de demora no es troben recollits expressament com a despesa no deduïble. En efecte, perquè els interessos de demora poguessin considerar-se despeses no deduïbles a l’IS haurien de recollir-se com a tals expressament a la norma, cosa que no succeeix.

En aquest sentit, es realitzen les consideracions següents:

• Els interessos de demora tenen caràcter indemnitzatori, ja que el seu objecte és compensar pel retard en el compliment de l’obligació principal. No tenen, per tant, naturalesa sancionadora per la qual cosa no s’inclouen a la lletra c) de l’article 14 del TRLIS -aplicable per raons temporals-.
• Tampoc no són donatius o liberalitats (lletra e) de l’article 14 TRLIS esmentat, ja que el pagament no és voluntari sinó imposat per l’ordenament jurídic.
• Encara que la lletra f) de l’article 15 de la LIS (Llei 27/2014) referida a la no deduïbilitat de les despeses d’actuacions contràries a l’ordenament jurídic no es trobava recollida a la legislació anterior i, per tant, no seria aplicable al cas, la Sala es pronuncia sobre això, en el sentit d’establir que els interessos de demora constitueixen una obligació accessòria, tenen com a detonant l’incompliment d’una obligació principal, però en si mateixos considerats no suposen un incompliment; ans al contrari, s’abonen en compliment d’una norma que legalment ho exigeix. En definitiva, no es podria negar la deduïbilitat de la despesa emparant-se en aquest precepte.

iii) Els interessos de demora tenen caràcter financer, d’acord amb les normes comptables, i estan correlacionats amb els ingressos, ja que estan connectats amb l’exercici de l’activitat empresarial.

iv) Els interessos suspensius també tenen caràcter indemnitzatori, ja que el seu objecte és rescabalar l’Administració pública pel retard en el pagament motivat per la interposició de reclamacions o recursos, per la qual cosa també tenen la consideració de despeses deduïbles a l’Impost.

v) La deducció de les despeses examinats està sotmesa a la limitació en la deduïbilitat de les despeses financeres de l’article 20 del TRLIS (art. 16 de la LIS).

Partint d’això i tenint en compte que en l’àmbit de l’IRPF la determinació del rendiment net de les activitats econòmiques es realitza per remissió a les normes de l’Impost sobre Societats, en els casos en què el contribuent desenvolupi una activitat econòmica, tant els interessos de demora exigits per l’Administració a la liquidació practicada en un procediment de comprovació, com els meritats per la suspensió de l’execució d’un acte administratiu impugnat, tenen la consideració de despesa fiscalment deduïble i atesa la seva naturalesa de despeses financeres estan sotmesos a els límits de deduïbilitat continguts a l’article 16 de la LIS, aplicables també a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.