Un dels rendiments exempts de tributació en l’IRPF que més conflictivitat està generant en els darrers anys és el que preveu l’article 7.p) de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (d’ara endavant LIRPF) -Rendiments del treball percebuts per treballs efectivament realitzats a l’estranger-.

Segons aquest precepte, quan es percebin rendiments del treball per treballs realitzats a l’estranger, quedaran exempts si es compleixen els requisits següents:

a) Que els treballs es facin per a una empresa o entitat no resident a Espanya o un establiment permanent radicat a l’estranger.

b) Que al territori on es realitzin els treballs s’apliqui un impost de naturalesa idèntica o anàloga a la de l’IRPF i no es tracti d’un país o territori qualificat reglamentàriament com a paradís fiscal.

c) L’exempció té un límit màxim de 60.100€ anuals.

d) L’exempció és incompatible, per als contribuents destinats a l’estranger, amb el règim d’excessos exclosos de tributació per retribucions percebuts per empleats d’empreses i funcionaris destinats a l’estranger, i es pot optar per aplicar un règim o un altre.

Aquest incentiu fiscal es va introduir a l’ordenament jurídic amb la finalitat d’afavorir la competitivitat de les empreses espanyoles, així com la seva internacionalització, i aquestes poden oferir incentius fiscals als seus treballadors desplaçats. La veritat és que, des dels seus orígens, la seva aplicació ha generat molta polèmica, ja no només per la interpretació, excessivament restrictiva, de l’Agència Tributària en relació amb el compliment dels requisits que n’habiliten, sinó també per l’àrdua tasca probatòria que se li exigeix ​​al contribuent per acreditar-ne la concurrència.

Doncs bé, el Tribunal Suprem, en una sentència recent de 20 de juny de 2022, rec.3468/2020, posa fi a un dels aspectes que estava sent controvertit, en concret, es tracta de la possibilitat d’aplicar l’exempció a les retribucions percebudes per administradors i consellers.

Tradicionalment, l’AEAT, seguint la doctrina establerta per la DGT, ha denegat l’aplicació de l’exempció als administradors i membres dels Consells d’Administració, argumentant que l’exempció només és aplicable als rendiments del treball percebuts en el marc d’una relació laboral de caràcter dependent i, en la mesura que l’enllaç que uneix l’administrador amb la societat és de caràcter mercantil i no concorren els requisits d’alienitat i dependència propis de les relacions laborals de caràcter dependent, aquesta exempció no és aplicable.

Tot i això, el Tribunal Suprem dissenteix d’aquesta interpretació i posa fi a anys de polèmica. Entén l’Alt Tribunal que l’expressió “rendiments del treball percebuts” continguda a l’apartat p) de l’article 7 esmentat de la LIRPF no se cenyeix només als rendiments del treball de l’article 17.1 de la LIRPF, anomenats “rendiments del treball per naturalesa” i que són aquells que deriven d’una relació laboral dependent, perquè seria fer una interpretació restrictiva de la norma que s’aparta de la literalitat de l’article. Aquest precepte es refereix a “rendiments del treball percebuts per feines…” sense exigir que aquests derivin d’una relació laboral o estatutària del perceptor.

Per tant, complint-se els altres requisits establerts a la norma, l’exempció també és aplicable a les retribucions percebudes pels administradors i membres dels Consells d’Administració.

Si és així, i tenint en compte aquest canvi de criteri, convé analitzar les possibilitats d’impugnació d’autoliquidacions no prescrites en què s’hagin percebut aquest tipus de rendiments i no se n’hagués aplicat l’exempció. Aquesta qüestió haurà de ser valorada en cada cas concret i tenint en compte les circumstàncies particulars de cadascú.